L’arabista de la Universitat de Barcelona Margarida Castells està convençuda que “és urgent posar paraules sobre la taula per evitar anar cap a la incomprensió entre el món àrab i l’occidental”. N’està convençuda ara i n’estava fa deu anys, quan va iniciar el projecte d’elaboració del primer Diccionari àrab-català amb la seva col·lega Dolors Cinca, morta el 199914 opinions

L’arabista de la Universitat de Barcelona Margarida Castells està convençuda que “és urgent posar paraules sobre la taula per evitar anar cap a la incomprensió entre el món àrab i l’occidental”. N’està convençuda ara i n’estava fa deu anys, quan va iniciar el projecte d’elaboració del primer Diccionari àrab-català amb la seva col·lega Dolors Cinca, morta el 1999. Superat aquest malaurat escull, Castells va reprendre la tasca i ahir donava a conèixer la feina feta, editada a Enciclopèdia Catalana. 

L’àrab és una de les sis llengües oficials a l’ONU i l’únic d’aquests idiomes potents que encara no tenia diccionari en català. La nova eina era esperada en diversos àmbits: “Hi ha hagut un increment de l’interès per l’àrab, tant pels autòctons, ja que per raons polítiques està de moda, com per les noves generacions d’immigrants, que han conservat l’àrab dels seus pares, però també tenen interès per aprendre l’àrab estàndard”. 

Àrab estàndard
Una de les decisions inicials del projecte va ser la tria de registre. Castells i Cinca ho van tenir clar: aquest és un diccionari d’àrab estàndard, una llengua que fa anys que es va crear per cohesionar tots els dialectes parlats als 21 països on l’àrab és oficial. Primer va ser rebut amb escepticisme, però darrerament aquesta variant de l’àrab s’ha estès molt, sobretot a través del canal de televisió Al-Jazira. 

Castells i els seus col·laboradors s’han basat en els mitjans de comunicació a l’hora de fer la tria lèxica i en l’edició catalana introdueixen neologismes, com biocombustible, que no són en altres diccionaris: “La majoria provenen del periodisme que els crea a partir de l’anglès i, cada cop més, arabitzant el mot perquè els qui porten la batuta cultural són els països d’Aràbia i el golf Pèrsic, menys oberts a influències”. 

A més d’estar pendent dels mitjans de comunicació, Castells també ha practicat amb entusiasme el treball de camp. Va viure un parell d’anys a Damasc i ha fet estades a altres indrets del món àrab, com Tunis, el Caire, Tetuan i Amman: “Vaig pels pobles amb la llibreteta a la butxaca, escoltant i apuntant paraules i expressions”.

Traduir literatura també li ha servit per enriquir el diccionari. Ella ha traduït al català la poesia de Mahmud Darwix i, amb Manuel Forcano, ha publicat una traducció d’Ibn Battuta. També va fer Les mil i una nits amb Dolors Cinca, feina que els va comportar el premi Ciutat de Barcelona de traducció i el Crítica Serra d’Or. 

El diccionari era esperat pels traductors, que cada cop són més i tenen molta feina per fer, ja que, segons Castells, al món àrab encara queden molts escriptors per descobrir: “El Nobel a Naguib Mahfuz va ser important per potenciar les traduccions”. 

A la pregunta de què més s’hauria de traduir, Castells respon, abans que res, amb una evidència clarificadora: “És com si em demanessis què necessitaríem traduir de la literatura hispanoamèricana en cas que no la comprenguéssim. Hi ha tanta feina per fer!, però jo sóc optimista perquè fa trenta anys no hi havia res i ara déu n’hi do. Per exemple, trobo molt lloable la tasca d’Edicions 1984 i Club Editor, que en poc temps han tret l’Edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani, i La cova del sol, d’Elias Khoury. La producció actual és molt interessant: en els països del Magrib, arran de Mohamed Xukri han aparegut moltes veus que opten per l’àrab en lloc del francès, com l’algeriana Ahlam Mostaganemi. Ja no només es coneixen Tahar Ben Jelloun o Amin Malouf, d’expressió francesa. Xukri va ser descobert gràcies a la traducció anglesa de Paul Bowles. Els traductors estem per això, ja que la literatura és una eina bàsica per comunicar-se i, tal com està el panorama polític, en aquest cas és especialment urgent”. 

També hi ha un increment de l’interès en la direcció contrària: “El 2004 vaig participar a la Universitat del Caire en un congrés internacional de traducció i vaig veure que hi havia molta curiositat per la literatura catalana, ja que és també una cultura del mediterrani i hi ha lligams històrics. Crec que la gràcia és que aquest diccionari es distribueixi també al món àrab”. 

En aquella trobada, els col·legues àrabs ja van demanar a Castells si existia el diccionari, una eina esperada. L’arabista els va haver de respondre que l’estaven fent. Finalment, ara podrà tornar amb un sí.