Su linguìsta e poeta catalanu intervenit subra sas relatas intre literadura in limba e netzessidade de unu istandard unificadu. Duarte contat chi est cuntentu de bìere comente in Sardigna est faghèndesi tretu, non sena dificurtades, s'idea de leare una limba a modellu intre sos iscritores. Su dibàtitu assimìgiat a cussu chi bi fiat istadu in Catalunya a sa fine de su sèculu XIX. Làstima, paret chi nèrgiat, chi no amus fatu comente faghent sos sardos, chi dognunu iscriet a moda sua e si "imbentat" una limba sua. Ite dignidade tenet gasi sa limba? 



Llengua literària i dignitat



En una viatge recent a Càller he tingut l'oportunitat de dialogar amb lingüistes i escriptors sards a l'entorn de la llengua literària. 



A Sardenya hi ha hagut un llarg i dur debat sobre la definició d'una normativa comuna per damunt de les varietats dialectals del nord i el sud de l'illa. Finalment s'avança d'una manera positiva, no sense dificultats, en l'assumpció cada vegada més àmplia d'un estàndard unificat. 



Ara bé, més enllà de la labor dels acadèmics i de les institucions públiques, és fonamental la consolidació d'un territori compartit per als usos literaris. Els poetes i narradors sards s'hi han d'implicar per evitar de caure en un dialectalisme reduccionista que limiti els possibles lectors de la seva producció literària a un àmbit estrictament local. 



Els qui voldrien ofegar el sard i fer-ne una llengua reclosa en usos informals i familiars podrien trobar en aquest cas uns sorprenents aliats en autors compromesos en la recuperació del sard, però no del tot conscients del risc que si s’emfasitzen les especificitats i les singularitats més locals, donant-hi projecció per mitjà de l’autoritat inherent a un text literari, podem arribar a contribuir a empetitir el sard, a frenar-ne la normalització. 



Un criteri radicalment particularista en l'establiment de la llengua literària afavoriria l'aïllament i entrebancaria la construcció d'un mercat cultural comú per al conjunt del sard. Hi ha, però, autors que es resisteixen a enfortir una llengua literària coincident perquè temen que la seva obra podria perdre així capacitat expressiva i musicalitat. Aquest debat recorda el que es va viure a Catalunya a la fi del segle XIX i l'inici del XX, en el procés que va dur a la fixació de la normativa del català des de l'Institut d'Estudis Catalans. 



En el cas del sard, com en el cas del català, seria un error associar la llengua unificada a un empobriment despersonalitzador o a una manca d'autenticitat, perquè l'estàndard ha de ser integrador i ha de facilitar la identificació d’un país amb la seva llengua. Si es perd la consciència de la dignitat indispensable de la llengua literària i s'acaba fent una exaltació d’un dialectalisme col.loquialista, posem un sostre baix al futur del sard, l'allunyem de les altres literatures europees i l'acostem al territori d'un folklorisme mal entès, que condemna la literatura en sard a un consum merament local. 



Crec que es pot considerar reeixida l'experiència de la literatura catalana, que li ha permès aconseguir un reconeixement internacional creixent, com demostra la presència com a convidada a les fires del llibre de Guadalajara o de Frankfurt. El repte és aconseguir que ni la vitalitat ni la creativitat no quedin debilitades per l'adopció d'un model unificat, sinó que en surtin reforçades i enaltides. 





Carles Duarte i Montserrat

Poeta





publicadu in su Diari de Girona 17.12.2006