26/09/2005 Sèberos de Imprenta - El Periodico (Barcellona)
Sa natzione enit innantis de su natzionalismu
de Ignasi Fernàndez Terricabras
Su professore de istòria de s'Universidade Autònoma de Barcellona re-fraigat s'origine de sa natzione catalana. Unu meledu interessante fintzas po sa Sardigna
El Periódico - edició impresa Opinió
ARTICLE // EL PUNT DE VISTA
NACIÓ ABANS DEL NACIONALISME
• El sentiment d'identitat nacional de Catalunya es forja el segle XV per la rivalitat amb Castella
IGNASI Fernández Terricabras
Professor d'Història de la Universitat Autònoma de Barcelona
Ingènuament, creia que la inclusió dels "drets històrics" en el nou projecte d'Estatut d'autonomia promouria un interès per la història. Amb tant debat sobre la qüestió, sembla lògic preguntar- se ¿en quin moment es parla de Catalunya com a nació? ¿A partir de quina època es considera la seva població com a subjecte històric de drets col.lectius? ¿Des de quan aquesta idea s'oposa a la d'una nació espanyola?
Tradicionalment han estat molt difoses les tesis d'autors com Eric Hobsbawm i Ernest Gellner, que han sostingut que el concepte de nació és pràcticament una invenció del segle XIX. Les nacions no són una cosa natural i immutable, que existeix des de sempre, sinó una creació dels nacionalismes contemporanis. Segons aquests autors, són realitats recents que, per justificar- se, imaginen una història pròpia projectant sobre el passat trets del seu present. Ja sigui la faldilla escocesa o els pomposos rituals de la Corona britànica, tradicions nacionals que semblen molt antigues són només innovacions contemporà- nies disfressades de continuïtat amb èpoques pretèrites. Però aquestes tradicions són útils perquè simbolitzen i fomenten l'estabilitat i la cohesió social.
Pels que pensen com ells, l'enganyosa aparença de continuïtat amb el passat no ha d'emmascarar que la identificació política de les persones amb una nació concreta és un fenomen que amb prou feines té un parell de segles. Així entesa, la reclamació d'uns "drets històrics" seria una invenció més aviat del nacionalisme català, que pretendria trobar en el passat una resposta afirmativa a les seves reivindicacions actuals.
NO OBSTANT,estan sorgint cada vegada amb més força veus que plantegen la qüestió en altres termes. En un llibre recentment publicat per l'Abadia de Montserrat, Antoni Simon i Tarrés ha defensat l'existència de sentiments d'identitat nacional a Catalunya entre els segles XV i XVII, que serien previs a la formació del nacionalisme com a ideologia i moviment polític. Després d'una minuciosa investigació, Simon demostra que ja existeix al segle XVI la consciència d'una comunitat sobirana i diferenciada amb trets culturals i institucionals propis. Aquesta identitat nacional emergeix en paral.lel --i a vegades en oposició-- a l'Estat modern, que desenvolupa també els seus propis discursos per legitimar la seva voluntat unificadora i absolutista.
Als seus inicis, no es tracta de sentiments de pertinença nacional generalitzables a tot un grup homogeni. Segons aquest historiador, el paper fonamental en la formació de les identitats nacionals el tenen les elits culturals, sobretot les obres d'historiadors i juristes, des de les quals s'estenen gradualment a altres classes socials. El teatre, les cançons, els sermons, les gasetes i els fulls volanders, antecedents de la nostra premsa, són eines que serveixen per difondre aquests sentiments. Aquest procés s'accelera en moments de tensió bèl.lica o de rebel.lió social. La revolta dels segadors, l'any 1640, o la guerra de successió, que culmina l'11 de setembre de 1714, són episodis en què la percepció de la rivalitat entre naturals catalans i invasors castellans o francesos es generalitza. Sorgeix llavors un patriotisme vinculat a la defensa de la comunitat catalana en detriment de la tradicional lleialtat a la Corona.
En suma, els sentiments nacionals xoquen entre ells, en un joc de contraidentitats que porta a una forta oposició entre catalans i castellans durant els segles XVI i XVII: els defensors de les lleis i de les institucions de "la terra", enteses com a paradigma de la pròpia llibertat, s'enfronten a un corrent cultural que identifica Castella amb Espanya i que propugna la unificació política i fiscal sota l'hegemonia castellana.
L'OBRA de Simon i Tarrés ofereix molt material per a la reflexió sobre els "drets històrics" i testimonis que semblen trets dels nostres dies:
"Tracten-nos así com a negres ... te lo negoci gent que no ens volen bé"; no són Artur Mas ni Joan Puigcercós els que ho diuen, sinó Rafael Franch, representant de la ciutat de Barcelona a Madrid el 1614. "Ni França ni Espanya, sinó visca la terra i muira mal govern" sembla una soflama de Carod-Rovira, però és el crit irat de Joan Pey, jornaler d'Espinelves, el 1653. "No se acrecienten los odios entre naciones hermanas ... o, por mejor decir, entre una misma nación, pues todos somos españoles", tercereja el clergue Alexandre Ros el 1640. "Supuesto que Catalunya es España, no menos que Castilla, ¿cuál será su lengua natural sino la de España, que es la que llaman acá castellana?"; no són paraules de José María Aznar ni de Rodríguez Ibarra, sinó de l'arquebisbe de Tarragona, Antonio Pérez, el 1636.
Diversos segles després, ¿no els sonen a palpitant actualitat?
