25/10/2005 Sèberos de Imprenta - El Periòdico - Barcelona - 22.10.2005
Sa fortza de s'identidade
de Federico Javaloy - Catedràticu de Psicologia Sociale
(UB)
El Periódico - edició impresa Opinió
L'ARTICLE DEL DIA // FEDERICO JAVALOY
LA FORÇA DE LA IDENTITAT
• 'Nació' és un conjunt de persones que senten que ho són, cosa que els dóna satisfacció i orgull
FEDERICO Javaloy
Catedràtic de Psicologia Social (UB)
Va passar a internet. De cop es va desencadenar una tempesta de missatges just quan s'estava aprovant l'Estatut al Parlament. "Aquesta setmana, deia un missatge, a la web del diari Abc, fan una enquesta sobre si Catalunya ha de ser denominada com una nació. De moment el resultat és d'un 85% que no, passa-ho a tothom que coneguis perquè voti, a veure si invertim els resultats". El text acabava repetint una paraula que ja forma part de la nostra història més recent: "Passa-ho".
Els missatges es van multiplicar amb la màgia de la xarxa i els resultats van començar a canviar irreversiblement de manera que ben aviat es va complir l'objectiu: el 80% deia que sí. La lliçó que es desprèn d'això és que quan un poble amb una identitat vigorosa no se sent reconegut, s'aixeca i fa sentir la força de la seva identitat.
¿Què és una nació? Segons Rupert Emerson, "l'afirmació més simple que es pot fer sobre una nació és que és un conjunt de persones que senten que són una nació; i pot ser que, després de l'anàlisi més meticulosa, aquesta sigui també l'afirmació definitiva". És a dir, el que sembla una afirmació simplista i fins i tot tautològica en realitat té un caràcter definitiu perquè arriba al fons de la qüestió, a l'arrel psicològica del concepte de nació, que no és cap altra que el sentiment d'identitat compartit per una comunitat.
Henri Tajfel va generalitzar aquesta idea afirmant que un grup no és res més que "un conjunt de persones que senten que són un grup".
El concepte de nació es basa, doncs, en el sentit de pertinença a un grup, amb què es comparteixen una sèrie de coses: territori, histò- ria, cultura i institucions polítiques pròpies. D'aquesta pertinença compartida en derivaran fortes emocions positives com ara satisfacció i orgull de pertànyer a aquest grup.
¿Què és la identitat? La identitat és, sobretot, una experiència que sorgeix, segons el psicòleg Gordon Allport, en contacte amb "la zona central, íntima, càlida de la nostra vida", amb el que pot ser considerat "el nucli del nostre ésser". L'energia més poderosa que hi ha en nosaltres, la nostra "energia nuclear" es condensa aquí, en la nostra identitat, d'una manera similar a com passa amb l'energia que hi ha acumulada al cor de la matèria, al nucli atòmic.
La identitat ens atorga un cert sentit de la dignitat, tant a nivell individual com a nivell grupal, i presenta alguns trets peculiars que van ser analitzats per Jean-Paul Codol.
D'ACORD amb aquesta anàlisi, la identitat, i, concretament, la identitat catalana consistiria en el següent: en l'afirmació de la nostra diferència respecte a altres (altres regions i altres nacions espanyoles); l'orgull de ser qui som (recordem la consigna som i serem); la consciència de continuïtat de la nostra existència a través de la història (es pot dir que hem sofert des de Felip V una opressió que va culminar en l'època del franquisme); l'exigència de reafirmació de les nostres peculiaritats, comportant-nos tal com som (per exemple, parlant la nostra llengua), i la recerca del reconeixement de la nostra fesomia com a grup (la nació catalana).
Aquests trets que hem citat constitueixen una motivació fonamental en l'acció de moviments nacionalistes que combaten, esperonats per velles humiliacions, tant per reafirmar la imatge que tenen d'ells mateixos com per exigir que aquesta sigui reconeguda per part de la societat. La importància que dóna un grup a ser considerat nació brota no només del seu sentit d'identitat, sinó també, com ha notat el sociòleg Pérez-Agote, de la reclamació de certa capacitat de legitimació política.
Encara que la identitat nacional pot estar com adormida, certes situacions tendeixen a produir una activació d'aquesta identitat, com passa quan es defineix o compara el propi grup en relació amb altres grups, o bé quan sorgeix un conflicte que amenaça la identitat. La primera situació es va produir en el moment de l'aprovació de l'Estatut, un text que mirava de definir Catalunya com a nació en el marc d'un Estat plurinacional. En aquesta ocasió solemne, els parlamentaris expressaven eufòria a la cara i en la gesticulació, els líders es fotografiaven aixecant el polze i la sala semblava un reflex de la força de la identitat.
L'ACTE d'afirmació catalana va generar intranquil.litat en alguns sectors espanyols que van veure en la frase "Catalunya és una nació" una amenaça a la seva identitat. És com si pensessin: "Si ells són una nació, llavors nosaltres ¿què som?". Des del prisma del conflicte d'identitat es pot entendre bé la crispació de certa premsa que va parlar de "malson fet realitat" i "febre nacionalista catalana", ressaltant que la "raó de ser" d'Espanya estava en perill i qualificant de "nacionetes" identitats històriques. En el llarg i difícil ofici de conviure, és necessari aprendre a no veure la nació o la identitat des d'un punt de vista excloent: per exemple, un es pot sentir català, espanyol, europeu i ciutadà del món. Aquestes pertinences són cercles concèntrics que no tenen per què ser excloents entre elles.
En un món cada vegada més globalitzat, és clara la resistència creixent que es manifesta contra la pressió uniformadora exercida tant sobre països sencers com sobre minories nacionals. Aquestes últimes se senten particularment vulnerables i lluiten per mantenir els seus trets distintius, ja que en això està implicat el sentit de la seva vida. Miren de defensar l'única cosa que, al cap i a la fi, l'ésser humà pot considerar verdaderament seva, una cosa per la qual està disposat a jugar-s'ho tot: la seva identitat.
