|
04/10/2004 Pubblicau in Diari de Tarragona, Segre, Diari de Girona, Regió 7 e Nou 9 Sardenya de Carles Duarte Ara és més fàcil d'anar a Sardenya, perquè hi ha noves i millors connexions aèries. En realitat, però, anar a Sardenya s'assembla a una mena de retorn. Per als catalans Sardenya és gairebé sinònim de l'Alguer, la ciutat on s'ha conservat i ara rep un impuls l'ús de la llengua catalana, que es troba en una situació de considerable fragilitat. L'Alguer és una terra d'escriptors plens de talent i de grans cantants i pintors, de pescadors coratjosos, de productors de vins merescudament prestigiosos i de joiers que fan del treball del corall un art admirabe. La història que ens hi uneix, la bellesa nua dels paisatges, la riquesa de la seva vida cultural i la qualitat excepcional del menjar fan que l'Alguer sigui sempre una experiència plaent i un moment d'aprenentatge i emoció per als catalans. Però seria un error reduir a l'Alguer l'interès que els catalans podem sentir per Sardenya. D'entrada, cognoms, topònims i altres trets del sard demostren fins a quin punt va ser important, profunda i duradora la petjada catalana arreu de l'illa. A més, a la catedral de Càller hi ha enterrat el fill de Martí l'Humà, que havia de representar la continuïtat malauradament estroncada de la dinastia catalana. Després que a Sanluri es produís una de les batalles més sagnants i de les victòries més decisives que els catalans van viure a l'edat mitjana, van aconseguir un domini complet sobre l'illa, però Martí el Jove, rei de Sicília i hereu de Martí l'Humà hi va contreure una malaltia que el va dur a la mort. Els sards diuen a cops que se senten mig catalans per l'empremta humana i cultural que hi van deixar els nostres avantpassats, però també perquè els antics dominadors ens hem convertit per als sards en un model de recuperació d'autogovern i identitat. Han deixat de mirar-nos amb temença o amb anhel de venjança i ara ho fan com a aliats que ens consideren en la defensa d'una Europa on coincidim i que volem que des de l'afirmació d'uns valors democràtics compartits no renegui de la seva diversitat interna enriquidora, sinó que, deixant enrere els límits que fins ara els estats sovint han imposat a les identitats nacionals que en formen part, les reconegui i hi trobin les condicions per desenvolupar-s'hi lliurement. A Sardenya s'ha desendenat des de fa temps un envitricollat debat sobre l'establiment d'una llengua estàndard en què es puguin reconèixer els parlants de les dues grans variants: el logudorès al nord i el campidanès al sud. També en aquest aspecte els sards miren de nou cordialment cap a Catalunya, perquè consideren un exemple útil la fixació reeixida que Pompeu Fabra va aconseguir de dur a terme d'una normativa per al català contemporani, superant una situació força complexa caracteritzada per polèmiques agres i persistents i vacil.lacions que entrebancaven, com ara succeeix en el cas del sard, el seu procés de consolidació en contextos escrits i formals. Afegim-hi que Sardenya, que té un govern regional amb força competències i una consciència identitària creixent, cada vegada és una realitat econòmicament més dinàmica, més oberta i més esperançadament compromesa amb el futur. Convé, doncs, que des de Caralunya tinguem molt presents els lligams que en el passat i també avui ens vinculen a Sardenya i ens ofereixen oportunitats de retrobament i de col.laboració que seria un error
negligir. |