Autori cuartuciaju de su 1933, Sarbadori Vàrgiu est de unus trint’annus impenniau in s’amodernamentu de su teatru in sardu, in sa pinta de Antoni Garau, Sarbadori Àngiulu Spanu, Efis Bissenti Melis, Manueli Pili, Tòniu Dei, Remundu Frèsia, Arricu Serra e totu is atrus. Finas a oi at iscritu prus de 30, tra cumèdias e dramas, parìcias premiadas e medas giai “postas in iscena” de sa “Cooperativa Teatra Olata”, cumpangia teatrali intitulada a un’atru cuartuciaju famau, su poeta Franciscu Luisu Niatziu De Planu (1763-1833) “Olata” a allomìngiu, cantadori tìmiu de is potentis de is tempus suus ca “teniat segada”.
Tres cumèdias chi depint gherrai contras a una pantàsima mala, unu certu “Tziupaddorismu” de sa cùmedia in sardu, cun totu s’arrispetu po “Tziu Paddori”, si cumprendit. S’idea bècia e arròscia puru chi si depat fai arriri strocendi a is continentalis, gioghendi apitzus de is diferèntzias e is dificurtadis linguìsticas, e faendi sèmpiri fai a is sardus sa figura de is molentis. E custu at portau a una produtzioni bundanti de cumèdias de calidadi bàscia e de pagu sustàntzia. Ma chi totu custu at tentu sensu in su sèculu passau, est prus che siguru chi oindì no ndi tenit prus.
Po sorti manna nostra Sarbadori Vàrgiu no est de custa genia.
In “M’ant promìtiu unu postu“ (1978) su pòburu Nazarenu Frigau, e giai su nòmini scòviat meda de su contu, abètat isperantziosu unu postu chi dd’ant promìtiu, arrefudendi àteras propostas po mori de cudda impromitèntzia. I aici no si fait mancu a isposu fintzas a candu no s’at a “sistemai” e rinùntziat a bivi po nci dd’acabbai in unu’arricòveru po macus, sèmpiri sperendi e abetendi.
In “Su scriidori” (1990) un’autori sètziu in sa bia cìrcat s’ispiratzioni ingiriau de unu mundu chi pagu ndi oferit. E s’interis chi issu s’est isfortzendi de iscriri “post-modernu”, in is cuncursus literàrius sighint a premiai “Cucumeus de sostru e merdonas de sa domu ‘e farra, forroghendi càscias arnadas e marronis arruinaus!”.
“Gràtzia Celesti” (1998) est su contu de una mulleri devota e santica chi pedit sa gràtzia a Nostra Sennora po su maridu, impresarieddu arricau a fortza de imbròllius e afanceddau. Nostra Sennora gei si dd’acàntzat sa gràtzia ma est tropu manna. Cuddu si fùrriat a unu noeddu Santu Franciscu e incumìntzat a isperditziai sa sienda de domu, arregalendi a is pòburus e faendi istrinas a dereta e a manca. Sa santa fèmina assustrada pènsat intzandus a una spètzia de “contragràtzia” po su pobiddu, ca mellus de si torrai a mortus de fàmini giai giai fiat mellus prima, cun fancedda e cun totu.
Is cumèdias chistiònant de acuntèssius de oi, no àndant a “forrogai càscias arnadas e marronis arruinaus”, in un’ambienti urbanu sardu ma chi podit essi de totu su mundu. Cumenti a is argumentus etotu chi podeus disciniri universalis. Bella e curada sa lìngua, ca Sarbadori Vàrgiu su sardu ddu connoscit e ddu scit manigiai puru. Un’autori, po dda serrai, merescidori de nci portai su teatru in sardu in sa modernidadi.
Ma innantis de dda serrai de unu totu, no mi ndi potzu aguantai, m’eis a perdonai, de arrespundi a Rita Fròngia chi de is pàginis (virtualis) de “Godot News” at nau: “Basta con questa storia del teatro sardo! Non esiste il 'teatro sardo'. Non esiste. Esiste il teatro napoletano, siciliano, balinese, etc. Il teatro sardo no. Non ha un suo specifico. Potrebbe essere una fortuna quella di non essere gravati dal peso delle tradizioni, riesumate e - peggio che mai - modernizzate”. Sa provocatzioni e su sciogu àndant beni, e amitu puru de no essi unu grandu connoscidori de teatru, ma cumenti si fait a fai certas isparadas?! Ma sa sennoredda Fròngia no si ddu podiat ligi calincunu libru innantis de fueddai? De Sergi Bullegas o de Franciscu Màsala (“Storia del teatro sardo”, Alfa Editrice), o s’òpera de Antoni Garau o de Sarbadori Vàrgiu? De siguru no fiat chistionendi de su “teatru in sardu” ma fortzis de unu “teatru sardu” chi pènsat ca po podi bivi in su mundu de oi tochit a s’acarotai e a fai sa finta de essi su chi no seus.
Alloddus is dannus de su “internatzionalismu provinciali” ddi nàrat Franciscu Sedda, “Tracce di memoria”, Condaghes (libru de ligi po su “paradosso degli schiavi volontari” puru e atras cosas interessantis). E aici seus, e custa est sa tragèdia de no connosci nimancu sa stòria nostra.
